Bon dia,
Som n’Alicia i aquest estiu he tingut la opotunitat d’haver estat a Nicaragua gràcies a una beca de pràctiques de l’OCDS. He conegut i he participat en un programa de formació de professorat que es duu a terme des de la UCOM (Unidad de Concertación y Cooperación Municipalista) en el departament amb menys recursos de Nicaragua: Madriz. Dins d’aquest departament ens em mogut per quatre municipis (Telpaneca, Totogalpa, Las Sabanas, San Lucas).
Adaptar-me per allí ha set fàcil. Sincerament, pensava que em costaria més. És cert que la pobresa es manifesta pràcticament a tots els racons del país, però encara i així té molt encant, un encant propi d’un context que és inevitable agafar-li carinyo.
Gràficament, les ciutats estan brutes degut a que el sistema de recollida de fems és pràcticament inexistent. Els animals passegen cercant restes d’aliments entre els plàstics d’en terra. Els autobusos són un mitja de transport per a éssers vius (fiquen fins i tots porcs). Mentre vas passejant per els carrers sense asfaltar, empedrats, et resulta inevitable fixar-te fins en detalls mínims. Així, t’endinses a aquella realitat on les cases són de barro, sense pintar, i les parets no arriben al sostre. On la majoria de la població no té wàter, sinó “letrina”. La profunda mirada de les persones transmet molt, amb anècdotes e històries al llarg de la seva vida que emocionen. Els nins, un col·lectiu una mica de costat en la societat nicaragüense, en res t’agafen molt de carinyo.
El que menys m’ha agradat d’aquesta experiència ha set que no he pogut gaudir de conviure amb una família tal i com vaig elegir antes de partir degut a diversos problemes que varen sorgir “sobre la marxa”. Però aquest fet no lleva que hagi set una experiència inoblidable. Me morc de ganes de tornar a partir!
Mirador guachipilín (Isla de Ometepe)
Vés al contingut
