Coneixeu aquesta sensació de voler botar per sobre dels dies del calendari? Sí, sí, aquesta lluita contra “tot el que has de fer” i “el que t’agradaria estar fent”. Doncs aquí mateix estic jo, estimades i estimats.
El meu nom és Xisca i som una de les seleccionades per partir a Bolívia, juntament amb les meves companyes Joana Maria, Danna i Kenia. Tot i que n’estic assabentada des de principis d’abril, fins fa poc, encara no era conscient. Conscient que sí, que aquell “provar sort” amb tanta il·lusió es convertiria en un “enhorabona”.
Supòs que ara em trob a la sala d’espera d’aquesta curta i (esper) bonica etapa. Una sala d’espera on hi es troben convidats tan meravellosos com la il·lusió i d’altres, no tan meravellosos, com el dubte. No obstant això, en aquest gust agredolç de quines ganes i esper ser tan útil com desig, es troba la realitat de les sales d’espera. Un milió de castells d’arena que ens construïm amb la intenció de començar a viure l’experiència abans que arribi. No obstant això, cal dir que aquesta espera, en si, ja és una experiència. En ella coneixes grans companyes de destinació, et fas propera a la Fundació amb qui te’n vas i, comences a apreciar moltíssim tota aquella gent que conforma l’OCDS i que tant fa per tu.
Així que aquí estic, construint-me un equipatge invisible de persones, recursos i ganes per poder compartir-les (tant aquí com a Bolívia). Perquè no canviarem el món, ni serem superheroïnes, però sí que creuarem històries que ens faran més grans i més petites en aquesta xarxa d’accions que és el món.
I ara ja sí, em despedesc, mig somrient i mig morta de curiositat.
Gràcies.
PD. La imatge pertany a la Fundació Amazònia, entitat en la qual me’n vaig. Us recoman que pegueu una ullada al seu canal de YouTube on hi ha uns vídeos preciosos sobre la seva tasca.
Us deix el link aquí: Fundació Amazònia