Des de el moment que la llàgrima va començar a córrer-li galta avall vaig entendre que aquell era un d’aquells moments que et queden gravats al cor amb una tinta d’allò més permanent.
A Espanya encara hi ha una certa discriminació amb el VIH i aquesta mena de malalties. Res a veure amb el que estava vivint, ja ho dic. Feia menys d’1h que havíem visitat una al·lota amb el mateix diagnòstic i tot havia estat del més normal: acceptació de la parella,acceptació d’ella mateixa,felicitat per la criatura que porta dins i ja està a punt de donar-se a conèixer, en fi, el que hauria de ser. Ara en canvi, era molt diferent, la llàgrima galta avall de la seva cara m’ho confirmava, ella tenia el VIH, traduït al seu parèixer significava que allò era un gran pecat, ella i només ella n’era la culpable, no esser una persona “normal” i per tant no ser-hi tampoc tractada i, per suposat, sense cap tipus de dret. Aquesta n’era la seva visió. El més trist? També era la visió de la resta.
Una llàgrima galta avall pot tenir milers de significats, una llàgrima galta avall i uns ulls negres com la nit que et conten tota una vida sense cap tipus de paraula verbal, només poden significar una cosa: La més profunda i real de les tristeses per una classe de pecat totalment de invenció humana, una tristesa d’aquelles que estan tan en dins que per veure-la i venç-la fan falta molt més que unes paraules ideals o una abraçada o un “tot anirà bé”,molt més que un somriure, que un donar la mà, molt més del que qualsevol de nosaltres es pugui imaginar, de fet, és una tristesa eterna. Em demano si hi pot haver res pitjor.
Una dona plorant perquè el seu marit li acaba de pegar una pallissa per no fer el dinar i dos nens no escolaritzats (un d’ells amb 5 anys i sense saber xerrar) amb unes mirades que et Supliquen ajuda, em contesten la pregunta anterior: Sempre hi pot haver una cosa pitjor.
Què sento? Ràbia, molta ràbia,i desprès nostàlgia, nostàlgia per un futur que no aconsegueixo divisar, per un present que no aconsegueixo, ni de bon tros, adaptar-m’hi. Passa el temps i llavors em sento impotent per no saber com canviar una realitat massa real per ignorar, segueixen el minuts i em ve un sentiment de por,por perquè sempre sigui així, ara aquí, demà al continent del costat, demà passat a casa meva mateix. Finalment em sento tan perduda que ja no puc sentir res més, simplement em deixo portar, caminant passa rere passa amb uns moviments totalment mecànics per intentar oblidar. Oblidar és impossible, no se a qui vull enganyar, suposo que a mi mateixa.
De sobte una imatge al cap em canvia tota la perspectiva:
Un centre de rehabilitació per persones discapacitades de fons, al primer pla un pare mig tombat al costat del seu fill discapacitat. El pare acaricia els cabells del nen. A l’enfront d’ells dos, el que pareix esser el padrí del nen animant a que aquest segueixi fent els exercicis. Finalment, a un pla totalment paral·lel, una altre llàgrima que corre galta avall: la meva llàgrima, aquest cop, però, amb un significat totalment diferent. La meva llàgrima és de Respecte, per un pare que ha suportat tota mena de injustícies i discriminacions del seu fill (és molt més dur que suportar les pròpies discriminacions), és una llàgrima d’Enveja, enveja perquè jo no puc saber com es sent, una llàgrima de Felicitat, per veure que no tot està perdut, i una llàgrima d’Esperança, perquè passi el que passi, em senti com em senti, aquesta és el darrer que s’ha de perdre. Quan la perds ho perds tot. Absolutament Tot.
El que intent dir amb aquestes quatre paraules mal escrites i des de un lloc molt diferent al meu lloc natal,és que per molt dur que sigui el dia, la nit arriba tard o d’hora per tenyir-ho tot de negre i eliminar, tot i que només sigui per unes hores, la cara mal pintada del dia, de tal manera que arribarà el moment en què la nit vendrà per deixar descansar un dia d’allò més solejat i no hi haurà fosca que tenyeixi males realitats perquè no existiran les males realitats. Utopia? Deixeu-me recordar, que sense les utopies no seriem humans,perquè és fent camí que aconseguim arribar a les metes, per molt utòpiques que aquestes siguin no deixen de ser metes. De fet, la utopia és l’única meta que ja ens adverteix des de la primera passa del camí que la meta és, precisament, no tenir meta.
Marga Garí Font, utòpicament humana.
