Aina Gayà, Nicaragua

Crec que tota persona que es troba amb una realitat distinta a la seva necessita un periòde d’adaptació, no només físic, (encara que està clar que també), sinó també i sobretot a nivell personal. Alguns en tenen suficient amb uns dies, altres necessiten setmanes, i fins i tot hi ha qui no aconsegueix adaptar-se mai. Sigui quina sigui la necessaria manera com cada un assumeix un conjunt tan gran de circumstàcies, el que està clar és que una vegada passat aquest periòde, ja tot vé rodat, tot marxa i sembla que el temps,  fins i tot passa més ràpid…

El meu nom és Aina Gayà, tinc 23 anys, aquest any he acabat la carrera de filosofia i des de fa un mes som a Nicaragua, fent un voluntariat amb el programa d’Estades Solidàries que ofereix l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la UIB.

Estic visquent a Totogalpa, un petit poble situat al nord del país, (quasi a la frontera amb Hondures), entre les ciutats de Somoto i Ocotal. Concretament a casa de la senyora Maria Antonia, amb ella, el seu net Danilo de set anys, i una al.lota més jove, la Nímia.

Els matins, del dilluns al divendres estic al centre de secundària, donant suport a la professora Milagros, ella és la responsable d’impartir l’assignatura de filosofia i entre les dues ens preparam el temari que explicarem als alumnes, ja que és la primera vegada que veuen filosofia. Quan no estic amb això al centre, faig xerrades/tallers als joves, ja siguin de prevenció de VIH/Sida, de tècniques d’estudi i intent ajudar-los a millorar el seu rendiment acadèmic.

Algunes tardes em reuneixo amb els diferents col.lectius de dones que hi ha organitzades al municipi; “las mujeres agropecuarias”, “las mujeres textiles” y  “las mujeres de la casa materna”. Cada un d’aquests grups tenen una finalitat i un objectiu, dia a dia intenten lluitar per sortir de la seva difícil situació… Jo intent aportar-lis els coneixements adecuats i necessaris per tal de que els hi resulti una mica més senzill, parlam de varis temes, com l’autoestima, el treball en equip, etc. és una experiència increïble!

Llavors, les tardes que em queden disponibles quedo amb els nins i nines més petitons del poble per fomentar-lis la lectura. Sovint quedam a una hora al parc i anam tots junts a la biblioteca a llegir alguns contes. L’idea inicial era fer una obra de teatre i segurament ho intentem, encara que sigui a petita escala i de manera molt senzilla.

Aquí el temps va a un altre ritme, la majoria dels valors relacionats amb el factor temps tenen un significat bastant diferent que per als que venim d’indrets europeus. A vegades sembla que tothom aquí és més lliure pel que fa en aquesta qüestió i a part, els petits no tenen aquesta sobreprotecció dels pares que si tenen als nostres llocs. Això unit a la seva situació (normalment més difícil) els transforma en petits adults, nins i nines que han de créixer massa ràpid, personetes encantadores que aprenen molt més de l’experiència de deu anys que nosaltres amb vint anys d’escola. És sorprenent, no sé com explicar el que significa, sé que és lleig comparar però les balances estàn tan desequilibrades entre nosaltres i ells!

Des de que puc dir que m’he adaptat, estar aquí amb ells i elles, conéixer, conviure i compartir el seu dia a dia, fa que sovint valori més les nostres mancances que les seves, perquè podem tenir de tot a nivell material, però ens falta tant per aprendre…