Camp de Treball a Mascara, Algèria. (27 de març – 7 d'abril 2010)

Shokran. Salam.

Som a Palma, al meu barri de Pere Garau. Encara fa fosquet i he berenat tostades i una tassa de tè negre on he afegit tres fulles de l’herba-sana que tenc plantada a un cossiol de la terrassa, i dues cullerades de mel ecològica de lavanda. Afegesc herba-sana al tè d’ençà que l’any passat vaig viure uns mesos al Marroc. Em porta records molt agradables. Fa unes setmanes vaig estar a Algèria, a la regió de Mascara, per mor d’un camp de treball voluntari. M’hagués agradat portar mel d’allà, i assaborir cada matí tres fulles amb aroma marroquí i una cullerada amb gust algerià, però malhauradament són 30€ el quilògram i finalment vaig optar per endur-me’n mermelada, molt més econòmica.

 

 

 

 

Surt de ca meva ben prest perquè avui és dimecres i faig feina. Esperant l’ascensor em trob amb el veí. Duim vivint a la mateixa planta prop d’una dècada. És curiós: vivim gairebé plegats però ens sentim molt llunyans. Pitj el botó de planta baixa i sense voler la meva ment inicïa un viatge cap a Algèria, on un professor de francès a l’escola d’El Hachem, en Mecherki, sense gairebé conèixer-me, em va invitar a casa seva, em va presentar a la seva família, em va oferir menjar i beure fins a rebentar, i em va acomiadar com si fos un rei. Torn al present i, després de rumiar-ho uns segons, oferesc al meu veí berenar l’endemà a ca meva. Em mira molt sorprès, titubeja i em diu que no li pareix que sigui una bona idea.

Ja som al carrer. Les voreres són netes i encara sent la màquina rentadora d’Emaya que s’allunya. Sense adonar-me, les meves neurones em tornen a transportar cap a Algèria, al poble d’El Hachem, on l’amo d’un bazar surt de la seva botiga amb un poal ple d’aigua i, amb l’ajut d’un bol, comença a mullar el carrer, per refrescar l’ambient, per atrapar la pols del paviment.

Agaf el cotxe. Sintonitz Radio 3 i procur evadir-me del trànsit i dels embusos. Voltant cap a la Via de Cintura sent una sirena llunyana i un sentiment de malenconia s’apodera de mi quan record que a Algèria els nostres escortes encenien la sirena tot d’una hi havia retencions a la via. No volien esperar o simplement seguien instruccions per mantenir la nostra seguretat? No ho sé ben bé, però tot plegat semblava una mica ridícul. Qui sap què pensarien els conductors quan, preocupats, escoltaven una sirena i s’apartaven per després comprovar, atònits, com passava un microbús amb estudiants somrients?

He arribat a la meva oficina, a Valldemossa, un poble situat a la serra de Tramuntana que probablement deu el seu nom a Mûsuh, un notable àrab que visqué en aquesta vall no fa dos ni tres dies. Avui em toca sortida de camp. És primavera i les plantes no permeten moltes distraccions a l’hora de realitzar catàlegs florístics. El meu lloc de recerca es troba a Banyalbufar, un municipi el nom del qual prové de l’expressió andalusina bany-al-bahar, ‘construït vora la mar’. Trec la meva càmera i els meus ulls comencen a botar de flor en flor com si fossin una abella que pecoreja afanyadament. Calèndules, violetes, roselles, albons i les preuades orquídees. Llentiscles, llampúdols, aladerns, murtes i les espinoses argelagues. Pins, ametlers, ullastres, arboceres i les majestuoses alzines. Tots els estrats vegetals i totes les espècies fan reviscolar els meus records del bosc de Nesmoth, a la regió de Mascara, on vàrem col·laborar a una plantació de pebrers bords i polls blancs, on vàrem tenir l’oportunitat de participar en la correcció d’un llit torrencial per evitar l’erosió del sòl i l’anegament d’una zona residencial propera, on vàrem poder contribuir al manteniment d’una bona sanitat forestal, on vàrem poder evaluar la fitodiversitat mitjançant l’elaboració d’un modest herbari i d’un arxiu fotogràfic, on vàrem poder organitzar una festa pel gaudi dels joves i no tan joves de la contrada…

Sense cap dubte, les activitats duites a terme al bosc de Nesmoth per a -i amb- la gent dels seus voltants volien donar a conèixer uns recursos, que alhora són el seu patrimoni natural, prou desconeguts i en un context d’infrautilització a causa d’un passat obscur on els grups terroristes d’Algèria s’amagaven precisament a les zones forestals. Ara ja és temps d’oblidar els perills d’antany i ocupar-se de les bonances del present.

Ha estat una matinada molt agradable. Mentre torn cap a l’oficina, engeg la ràdio per escoltar les notícies d’IB3. He fet massa tard i sona un concert de xeremies. Música tradicional. El meu cervell cavil·la fins que sintonitza amb la freqüència de Mascara, on un grup de joves percusionistes ens va amenitzar –o segons l’hora del dia, martiritzar– els nostres desplaçaments en microbús. Des de la nostra arribada a l’aeroport fins a la nostra partida, el seu incansable esperit, la contundència de les seves interpretacions, la força que ens varen transmetre, les rialles que varen voler compartir… fan que aquesta colla d’amics es mereixi no només un vist i plau sino tota la nostra admiració i reconeixement.

Ja és hora de dinar. Avui tenc classe a l’universitat així és que només tenc mitja hora per menjar un entrepà. Mentre deix el cotxe i vaig cap a classe pass per davant de l’edifici Ramon Llull i no puc evitar recordar aquella anècdota en que el filòsof i missioner mallorquí va viatjar al Nord d’Àfrica per predicar i va haver de fugir abans que el lapidassin. Ai Ramon, si haguessis anar a plantar arbres potser t’haurien tractat millor!

Ha terminat la classe. Ja he tingut prou feina avui. Pass per casa i prenc una dutxa. Decidesc anar a fer un tomb per Ciutat i em dirigesc cap a les Avingudes. Creuo el carrer Joan Mestre, on roman una silenciosa mesquita que fa un parell de mesos fou escenari de polèmica perquè dos policies municipals hi entraren durant una persecució, sense llevar-se les sabates i sense deixar fora les seves armes reglamentàries. La setmana passada aquesta mateixa mesquita oferí una jornada de portes obertes pels veïns del barri, musulmans o no, que volguessin apropar-se i conèixer els costums de la comunitat àrab de Pere Garau. Una altra vegada caig en un estat d’inconsciència i els meus records m’apropen a l’antiga catedral d’Orà, un temple que ha sabut integrar-se en un context poc favorable al cristianisme. Una construcció que actualment allotja una llibreria a la seva planta principal, i a les desvestides capelles, una biblioteca il·luminada per les vidrieres. Em veig cercant un llibre per agraïr-li al professor Mecherki la seva hospitalitat. Potser un diccionari àrab-francès-espanyol.

Mentre em decidesc a passar per caixa, fulleig ‘Le Petit Prince’ d’Antoine de Saint-Exupéry, un volum sobre l’obra d’Edward Hopper, llibres sobre Algèria, sobre el poble Touareg, sobre el Sàhara, ‘L’homme et la mer’ d’Ernest Hemingway, novel·les clàssiques d’Albert Camus… i sense voler torn a les meves illes, on visqueren els avantpassats de Camus abans de partir cap a Algèria per no morir de fam.

Són les sis del vespre i a aquesta hora les Avingudes són una artèria amb molt de trànsit. Per evadir-me del renou i el fum em fic a una botiga de souvenirs, agaf un siurell i me’l mir de dalt a baix. Sempre m’ha fascinat la bellesa d’aquestes senzilles figures d’argila. Les manufactures artisanals et permeten defugir dels productes clònics: no trobaràs dos siurells iguals! La seva textura captiva el meu tacte i em transporta novament a Mascara, on em veig assegut entre els meus companys, donant forma de cossiol a un tros d’argila que tenc a les meves mans. Faig una bolla, la rodol entre les mans, l’estir, faig un cercle i començ a modelar el cossiol. Amb un poc d’aigua intent polir la superfície grollera de l’argila. Només queda assecar-ho i decorar-ho amb quatre ratxes de color. Torn al siurell. Les seves taques vermelles i verdes em recorden els motius que adornaven les cuscusseres trenades d’espart i folrades de plàstic que fabricaven artisanalment les dones hachemites. Esperança i passió. El deix a la prestatgeria alhora que els meus ulls són atrets per un expositor de cartes postals. El vaig girant mentre reconec platges i paratges, però aviat la meva ment es desplaça a Mascara i faig una rialla quan record que allà vaig estar una setmana en trobar una postal i que vaig haver d’esquivar els nostres propis escortes per poder dur-la a La Poste sense returar la resta del grup.

El temps transcorre ràpid i el meu estòmac demana treva. Peg una ullada als voltants i només veig un McDonalds, un Kentucky Fried Chicken, un Pans & Company i un restaurant de kebabs. Per afinitat, eligesc el darrer, per ventura qualque aroma em permeti continuar divagant per llunyanes i estimades terres. El local està buit, m’assec al costat de la finestra per distreure-me mirant els vianants. No he tingut sort, aquest kebab no té res a veure amb el cuscús, la harira o el tajín que vàrem degustar a El Hachem.

Decidesc tornar a casa pel Passeig Marítim. Creuo pel casc antic i pass pel carrer Pare Rafel Serra. Els banys àrabs. Inevitablement record el hammam a l’estació termal de Bouhanifia, on l’aigua brollava calenta procedent de les entranyes de la terra, i on els al·lots ens vàrem deixar fer un massatge molt particular, a base de palmellades i contorsions. Seguesc cap a la mar i es presenta davant meu, opulent, la Seu. Construïda sobre les runes de l’antiga mesquista de Medina Mayurca, que va ser derrocada per ordres de Jaume I el Conqueridor. Creuo el Parc de la Mar i ja som al Passeig Marítim.

S’ha fet tard. Cap núvol, lluna plena i la mar que m’ofereix un mirall privilegiat. Em mir les mans i observ uns instants les restes de henna. Tenc el palmell esquerrà i l’ungla del menovell amb traces taronges. A la mà dreta ha desaparegut una flor que tenia sobre el dors però encara resisteix un cercle sobre el palmell que em varen fer durant unes noces que vàrem representar a El Hachem, i a les quals vaig interpretar el nuvi. Alç la mirada cap a l’horitzó i veig els llums d’un creuer fora de la badia. Llavors una suau brisa de llebeig em porta des d’Algèria l’olor de les espècies, el so dels tambors i una invitació perquè els torni a visitar. Vull contestar, però no sé com. De sobte sent una bufada pel clatell, és el gregal. El vent se m’en porta les paraules. Shokran. Salam.

*Text original enviat a la Xarxa Vives el 17 d’abril de 2010